Es tracta el castellà de llengua estrangera.

Entrevista a Francesc de Carreras en l´Avui.


Francesc de Carreras, un dels promotors de Ciutadans, explica a l’AVUI amb detall la seva oposició a la política lingüística de la Generalitat.

Per què diu no al monolingüisme?
Perquè a la societat catalana hi ha dues llengües predominants, que són les que han d’aglutinar la comunicació entre els ciutadans.

Qui defensa el monolingüisme?
Hi ha una pressió perquè a l’àrea d’influència dels poders públics només es parli en català. Passa a l’ensenyament, als mitjans de comunicació públics, i fins a les cartes dels restaurants... La Generalitat va cap al monolingüisme.

I com ho fa, això?
Després de la llei de política lingüística del 1983 es va construir una teoria basada en una distinció: hi ha dues llengües oficials i una pròpia. A partir d’aquí, una és oficial perquè és de l’Estat i l’altra perquè és pròpia. El castellà es tracta com una llengua estranya, aliena, estrangera. I així arribem als decrets d’immersió, que són del 92 i 93.

¿Els pares han de tenir dret a triar llengua a l’escola?
Les lleis del 1983 i el 1998 diuen que els pares tenen el dret a escollir la llengua al primeríssim ensenyament, dels 6 als 8 anys.

I a partir dels vuit anys? ¿També s’ha de poder triar?
No. Penso que a l’escola hi ha d’haver ensenyament en les dues llengües, fins als 18 anys, meitat i meitat.

Què li sembla la petició del PP que hi hagi dues línies: una en català i l’altra en castellà?
Estic en contra d’una doble xarxa. Els nens no s’han de separar per raó de llengua. El problema és que, tal com està ara, l’ensenyament vol tractar el castellà com una llengua estranya, quan el castellà és per a molts catalans la llengua materna. Fins s’ha prohibit als passadissos per adreçar-se als professors. Hi ha monolingüisme a l’escola, com en els mitjans de comunicació de la Generalitat...

Quant a TV3, es pot objectar que ja hi ha un 90% d’oferta en castellà...
Aquesta objecció té una part de raó. Però hi ha coses que no m’agraden. Per exemple, un reglament que especifica que les persones que cal escollir a TV3, fins entre convidats, cal que parlin en català.

El cas de Cristina Peri Rossi?
I hi ha més casos. Al programa de l’Emilio Manzano, sortien dues persones per comentar llibres, i els han prohibit intervenir perquè no parlen en català. I a Àgora, quan ve gent de fora, i algun convidat català li respon en castellà, el moderador li diu: “Pot parlar en català, sisplau?”. És ridícul.

Parli’m del català a l’administració...
Hauria d’atendre en les dues llengües. Però la Generalitat ho fa tot en català. A les webs de les conselleries, un 80% només està en català. Com els impresos. La Generalitat no atén en les dues llengües.

Això es justifica en nom d’una discriminació positiva. Què n’opina?
Aquest argument del català amb 4 milions enfront dels 450 de l’espanyol no es pot fer servir per a tot. Estic d’acord amb mesures de foment del català. Per exemple, el llibre en català o el cinema en català. Ara: segons com es faci no és discriminació positiva, sinó discriminació pura i simple. I, en tot cas, no pot consagrar-se en una llei, i menys en un Estatut.

Quines mesures discriminatòries hi ha, a l’Estatut?
L’article 6 fa la distinció entre llengua oficial i llengua pròpia, i parla d’ús normal i preferent del català a les administracions públiques i l’ensenyament. El problema és que aquest “normal” i “preferent” es converteix en “sempre”. Com a discriminació positiva, és desproporcionat.

Què li sembla el deure de conèixer el català, segons l’Estatut?
És anàleg al que hi ha a l’article 3 de la Constitució. La interpretació que en fa el TC és que no es pot al·legar desconeixement. En aquest sentit, estic d’acord amb l’Estatut.

S’han passat determinats mitjans de Madrid en la seva hostilitat cap a la política lingüística de la Generalitat?
No ho sé. El Mundo encara el llegeixo una mica, però la COPE no l’escolto mai... El que puc dir és que els mitjans catalans o no informen o tergiversen. Sobretot, no informen. No s’ha volgut debatre de la llengua. Acuso els diaris catalans de no tocar els temes conflictius i dir que no hi ha cap problema amb la llengua.

Li poso un cas. El tòpic de la persecució del castellà...
Les llengües no es persegueixen. Estic en desacord amb la política lingüística, però no persegueix el castellà. El que crec és que s’impedeix a certes persones exercir el seu dret en igualtat de condicions. Hi ha discriminació entre persones, no entre llengües.

Quina salut té el català?
El català, respecte a èpoques passades, està en la millor situació de la història. Molt més bona que el 1975 i tan bona com als anys 30.